Entrevista per "Embolics"

Fa uns dies, la Virginia i la Roser, propietaries de la Botiga  "Embolics" de Palma de Mallorca, em van fer una entrevista per parlar del tema del porteig.

Si us ve de gust la podeu llegir clicant AQUÍ.

"Ja m'han dit que és normal que sempre tingui mocs!"

De tots és sabut que els canvis estacionals fan que augmenti la transmissió de virus entre la població. Els nens i la gent gran són les franges d’edat més susceptibles a emmalaltir i tenir complicacions. Algunes condicions de convivència massificada com succeeix en algunes llars d’infants, escoles o llars d’avis, fan que el problema es cronifiqui durant tot l’any.

Sabem que el sistema immunitari dels infants és immadur fins al voltant dels 6-7 anys d’edat. Podríem dir que abans d’aquesta edat és preferible evitar contraure malalties infeccioses degut a una major vulnerabilitat davant d’aquestes.

Quan diem que és bo que s’immunitzin com més aviat millor oblidem que necessitem que l’infant estigui preparat madurativament per rebre aquesta immunització. L’exposició a un gran nombre de malalties infeccioses durant les etapes primerenques de la vida, a l’igual que en la vellesa, ens pot perjudicar més que no pas ser un avantatge donat l’elevat preu que el nostre organisme ha de pagar per aconseguir defenses. És per això que diem que és preferible que els nostres fills s’exposin als contactes infecciosos en el moment que la seva immunitat estigui el més preparada possible.

Esquema dels principals factors que influeixen en la salut immunològica dels lactants

La millor immunització que podem transmetre als nostres fills, des del naixement, és l’alletament matern. Aquesta pràctica li facilitarà defenses contra els gèrmens de l’entorn més proper a la mare i el fill, amb l’avantatge que no li caldrà passar la malaltia. Aquest fet resulta molt interessant ja que ens estalviarem tota la resposta inflamatòria i de destrucció de teixits que es produeix quan patim una malaltia infecciosa i tot gràcies a la resposta immunològica modulada que estimula l’alletament matern.

L’administració de vacunes pot ajudar a la preparació del sistema immunitari dels nostres fills contra algunes de les malalties del nostre medi. A l’igual que en el cas de l’alletament produeix una resposta immunitària modulada. La diferència és que, en aquest cas, els gèrmens seleccionats no són els més propers a mare i fill sinó els que estableix cada país en funció de criteris de cost-efectivitat que en ocasions poden no satisfer les necessitats de cada individu. És responsabilitat dels pares assessorar-se sobre els avantatges i inconvenients de cada vacuna i la presa d’una decisió informada.

Així doncs queda clar que algunes decisions que prenem els pares influeixen directament en la salut immunològica dels nostres fills.

Lectura recomanada:

En defensa de las vacunas. Calos González. Temas de Hoy.

(clicant aquí podeu llegir-ne el primer capítol)

Experiència d'una mare: Alletament de la Bruna (Maig 2012)

ALLETAMENT DE LA BRUNA

A L’HOSPITAL

Començaré pel principi, perquè tot desenllaç (en aquest cas, feliç) té uns antecedents.

Vaig parir en un hospital públic, part natural, sense anestèsia, va sortir tot molt bé i vaig sentir-me molt segura i atesa durant tot el procés. Jo, el meu company i la Bruna, que estava en camí, ens vam sentir acollits i cuidats en aquest moment tant increïblement especial.

Ja amb la Bruna en braços vam poder gaudir d’una bona estona els tres sols, a la sala de part natural, molt acollidora, per cert.

Un cop a l’habitació van començar els dubtes, sempre dic que lo difícil no va ser parir sinó fer front a cuidar aquesta nova vida.

Partint que cap professional, ni infermera, ni metge, va fer cap esforç per guiar-nos, a mi i a la Bruna en el gran món de l’alletament i jo convençuda que volia donar el pit a la meva filleta i ignorant de tot el que pot comportar, veia que la Bruna succionava i que es quedava prou tranquil·la, dormint molta estona i sense plorar gaire, això em feia suposar que tot anava bé.

ELS INICIS

Un cop a casa dels meus pares (ens quedàvem allí uns dies), la Bruna va començar a plorar més i a perdre pes (més de lo que, en principi, és habitual) vaig sentir-me pressionada per l’entorn fins crear-se situacions de veritable tensió.

S’afegia que no em pujava la llet (vaig parir 20 dies abans de sortir de comptes, aquest podria ser un motiu). Em treia calostre, i llet després, amb el tirallets per donar-li tot lo que pogués sortit dels meus pits.

Finalment vam decidir donar-li suplements de llet artificial. Això va tranquil·litzar l’entorn i a nosaltres, una mica, també, ja que la Bruna, de seguida va recuperar pes.

Llavors, vam tornar a casa nostra, tot això va passar en una setmana, massa poc temps per assimilar-ho tot.

Ja acollits per la nostra llar, que havíem deixat preparada, vam intentar posar el cap clar i vam recórrer al grup de La lliga de la llet, ja que no ens sentíem propers als professionals de la salut.

Va ser un alè d’esperança!!! ja que arrossegava dolor de mugrons, que anava en augment, i vaig adonar-me que si volia alletar a la Bruna jo també ho havia de disfrutar.

No he esmentat que vaig posar-me mugroneres, sota el consell d’una llevadora, durant aquella primera setmana de dubtes. Durant aquella trobada vam comentar tots els aspectes (físics i emocionals), vam corregir temes posturals, vam treure mugronera i vam xerrar i riure!!

Però les clivelles i el dolor continuaven, em feien mal els dos pits, les clivelles sagnaven i la Bruna perdia pes.

BONS PROFESSIONALS

No havia de ser tot felicitat? Estàvem tant contents de l’arribada de la Bruna... però tot estava embolcallat d’un regust amarg.

Poc a poc, ens vam anar centrant per poder prendre decisions. Des de la Lliga de la llet, ens van recomanar a una llevadora i vam descobrir un tresor.

Ens vam sentir molt acollits per ella, crec que si haguéssim tingut una professional d’aquesta mena al nostre costat des de l’inicia, pot ser, tot hauria estat diferent.

Després de trobar-nos varies vegades amb ella, corregir temes posturals, ets..., va posar-nos en contacte amb un pediatre, amb el qual estaven coordinats i que ens podia assessorar amb temes de lactància materna.

Van començar uns dies de disciplina per a que la Bruna augmentés de pes i jo pogués anar reduint el dolor de pits, que no disminuïa. Li donava el pit, em treia llet amb el tirallets i li donava suplements de llet artificial.

Tot el dia i tots els dies, els passava dedicada a tirar endavant amb l’alletament i passava el temps taaaant lentament.

Per sort, la Bruna és una nena de molt bon caràcter, prou tranquil·la i dormilega, riallera i malgrat les dificultats, feliç des del primer moment.

Jo, en canvi, plorava només en pensar en la dolorosa idea de donar el pit però intentava disfrutar d’altres moments meravellosos que cada dia ens regalava la nostra filleta i per ella, continuàvem lluitant en el camí de l’alletament.

El pediatre ens feia un seguiment setmanal, del pes de la filleta i d’evolució sobre el problema del dolor als pits, sento que vam rebre molta dedicació per la seva part.

Però el dolor no desapareixia i la nostra petita família n’estava rebent les conseqüències, fins plantejar-nos deixar l’alletament matern.

Per aquells dies el pediatre va tornar a valorar el frenet lingual de la Bruna, en un primer moment (de seguida ho va mirar en la primera visita) es va descartar que pogués ser l’origen del problema. Però aquesta segona vegada, ja no ho va tenir tant clar i de seguida ens va proposar la intervenció.

LA INTERVENCIÓ

Era l’estiu i el pediatre s’agafava uns dies de vacances i nosaltres vam decidir que durant aquells dies ens ho pensaríem.

Després de l’explicació del metge, que era una petita intervenció i que podia suposar un canvi radical, tant en el dolor (causat, sobre tot, per les clivelles que encara tenia) com en el pes de la Bruna.

El tall suposava que, en el cas que fos l’origen del problema, li dotaria a la Bruna de major mobilitat a la llengua i una succió correcta que faria que la nostra filla pogués extreure tota la llet dels meus pits, també repercutiria en la millora de les clivelles i la desaparició del dolor.

Durant aquells dies vam decidir fer-li la intervenció coma últim recurs, posant tota la nostra confiança amb el pediatre. Vam esperar amb ànsia que el metge tornés i vam concertar que tot estés preparat per fer-li, la tant desitjada operació.

Aquell dia li va fer una última revisió i ens va explicar com aniria tot, que intentaria practicar dos tallets al frenet lingual, ja que era profund.

Ens va donar l’opció de ser presents i hi vam ser. Realment fa una mica d’impressió però volíem ser al seu costat.

DESPRÉS DE LA INTERVENCIÓ

La intervenció va anar molt bé, el pediatre va poder fer els dos tallets i la Bruna no va tenir ni febre ni res.

Però la nostra recuperació no va ser instantània, lo que més ens encoratjava i demostrava que hi havia un canvi és que la Bruna només amb llet materna augmentava de pes d’una manera regular i ja no necessitava suplements de cap tipus.

Les meves clivelles poc a poc van anar millorant fins que va desaparèixer totalment el dolor.

Per aquests dies, em saltaven les llàgrimes, quan donava el pit a la Bruna, però no de dolor, sinó d’emoció perquè l’acte d’alimentar a la meva filleta amb la meva llet s’havia convertit en alguna cosa bonica i dolça.

Per tant, no tenim cap dubte que vam fer lo millor per a la Bruna i per a mi i tampoc dubtaríem gens en recomanar-ho, si es confia amb el pediatre i hi ha consens entre els membres de la parella, ja que es pot estalviar molt patiment o l’abandó de l’alletament matern.

FINAL FELIÇ

Ara la Bruna té 11 mesos i encara pren pit, combinat amb el menjar que li pertoca per la seva edat, no em plantejo quan deixarem la lactància materna, de moment encara estem disfrutant dels vincles que aquest fet crea.

Tots tres estem molt contents d’haver superat aquestos moments complicats i tinc claríssim que, a banda dels bons professionals que ens trobat pel camí, no ho hauria aconseguit sense el suport incondicional de la meva parella, pilar indispensable per suportar i tirar endavant els moments dolorosos. Aquestes situacions podrien fer trontollar la relació, però en aquest cas, la van enfortir, creant el sentiment de família.

Agraeixo profundament a tots aquells i aquelles que ens van ajudar a fer menys feixuc el camí de la lactància materna, que ens van donar comprensió i confiança, que ens van fer riure... perquè és molt important no perdre l’alegria en aquests moments difícils.

REIVINDICACIONS

Reivindico:

Un protocol d’atenció a la mare i al nadó en qüestions d’alletament matern, a totes les mares que ho desitgin i en tots els hospitals públics.

Professionals formats en atenció a l’alletament matern durant tot el procés, per poder atendre dubtes i problemes, un cop fora de l’hospital.

El reconeixement i suport públic de la tasca que fan els grups de la Lliga de la llet i més difusió dels mateixos.

Fora els tabús socials de les mares que han patit dolor durant l’alletament i que, per vergonya o pels fets que siguin, ho amaguen i no ho expliquen. És important compartir aquesta informació.

CONCLUSIÓ FINAL

Amb tot això no vull jutjar ni qüestionar aquelles mares que no poden o no volen alletar al seu nadó però si qüestiono les dificultats i manca d’informació que algunes podem trobar si decidim alletar i més, en cas que sigui el primer fill o filla.

Malgrat tot, ara, quan miro a la Bruna mentres li dono el pit, els meus llavis esbocen un somriure, punta de l’ iceberg del goig interior de la maternitat, de la normalitat... però no puc amagar que s’ha escapat alguna llàgrima recordant els moments ja passats...

Però no vull oblidar ni un sol segon, vull recordar tot el camí fet i vull compartir-ho, que el meu aprenentatge serveixi d’alguna cosa.

Una abraçada ben forta,

C. R. P

Informació dels professionals esmentats durant el text:

Metge pediatre: J. E.

Llevadora: M. A.

Lliga de la llet: P. O. 

El còlic del lactant no té cura, el frenet lingual sí

Sovint els pares em comenten que ja els han dit que el seu fill té còlics. El famós còlic del lactant que constitueix una entitat clínica buida de significat ja que ningú en sap explicar la etiologia exacta, ni tampoc un tractament eficaç per combatre'l. De fet ens quedem igual abans que després de tenir el diagnòstic o etiqueta. I el bebè segueix amb els seus plors inexplicats de duració variable i difícilment consolables.

Si canviem la perspectiva i enlloc de mirar-ho des del punt de vista d'uns pares desesperats perquè no saben el que té el seu fill ens posem al lloc del bebè, podem intentar imaginar quines coses poden provocar desconfort o estrés en un bebè que fa pocs dies o setmanes que ha nascut. Hem de pensar que ha passat de tenir totes les seves necessitats cobertes dins del ventre matern: aliment, escalfor, confort, refugi, calma... a experimentar la duresa del món exterior: sorolls, llums, fred, gana, picor de nas, ganes de defecar... i de vegades totes alhora.

Hem de tenir en compte, que els mecanismes d’autoregulació dels bebès són limitats i fàcilment entren en una situació de plor intens o estrés. Els seus estats emocionals són molt immadurs i molt primitius en els primers mesos de vida. A més tenen una gran labilitat, pot passar de la rialla al plor en pocs segons. En termes de psicologia podríem dir que els bebès pateixen un trastorn bipolar fisiològic i una gran labilitat emocional que convé que coneixem per afrontar l’angoixa que ens pot suposar veure'l canviar d'estat amb tanta facilitat.

Però si alguna cosa hem de tenir clara és que si un bebè plora tota l'estona, no és normal, i no ho hem de minimitzar ni deixar-ho passar. El plor del lactant genera un excés de cortisol que és perjudicial pel desenvolupament psicomotor del nadó. Primerament, hem de buscar la causa que motiva el plor entre les que he comentat anteriorment. Si no en trobem cap haurem de seguir buscant, etiquetar-lo de còlic del lactant no ens solucionarà el problema ja que, com sabem, no té solució.

Per a la majoria de causes que suposin un desconfort al bebè, n'hi haurà prou amb agafar-lo en braços, gronxar-lo, passejar-lo, cantar-li, fer-li un massatge... i en definitiva qualsevol estímul agradable que el distregui o li alleugi l'element de desconfort. Una de les causes de desconfort com hem comentat pot ser la gana i per aquesta la forma de calmar-la solament pot ser una: alimentar-lo.

Per la seva rellevància volia parlar d'una de les dificultats en l'alimentació més importants i destacada darrerament: el frenet lingual curt o anquiloglòssia.

Molt nadons tenen un grau variable d'anquiloglòssia que els dificulta en l'alimentació al pit i inclòs al biberó. De vegades aquest tret anatòmic no és molt evident visualment i és més una limitació funcional de la llengua per succionar correctament. Pot produir des de dificultat per agafar el pit o biberó, fins a dolor i clivelles en el pit de la mare. De vegades els símptomes són més subtils i solament existeix una dificultat en la transferència de llet que s'expressa de manera que les preses es fan molt llargues, el bebè reclama molt sovint ser alimentat o inclòs s'adorm sense acabar de buidar el pit de forma sistemàtica. Això és pot expressar en un escàs guany de pes o el famós còlic del lactant.

Tot té una raó de ser. Per això us aconsello que si el vostre bebè té un plor inexplicat de forma habitual busqueu la causa guiant-vos per l'instint i la intuïció i si no ho trobeu consulteu a qui us pugui ajudar. Això sí, intenteu evitar les etiquetes sense sentit o diagnòstics inútils.

Criança en braços i lactancia. Us de portanadons (segona part)

(podeu llegir aquí la primera part de l'article)

Per un porteig respectuós amb la fisiologia del nadó i del portador

• Photo Murielle Favre

El nadó és col·locat en posició “granoteta”: cames obertes uns 90º, genolls més alts que els malucs, pelvis basculada endavant i esquena en forma de C.

La postura fisiològica del nounat és amb l’esquena arrodonida (en cifosis). Serà al llarg dels primers anys de vida que la columna s’anirà enfortint fins a arribar a la forma en S de l’adult. Un bon portanadons haurà de sostenir la columna respectant el ritme de desenvolupament de la musculatura, Al llarg dels primers mesos i sobretot quan el nadó dorm es important que el cap quedi ben sostingut.

Els malucs del nounat adopten una posició d’abertura i flexió. És per aquest motiu que mantenir aquesta posició protectora dels malucs (cames en “granoteta”) durant els primers mesos de vida afavorirà un bon desenvolupament dels malucs.

Evitarem posar al nadó mirant endavant. Si es col·loca al nadó en aquesta posició no es possible aconseguir una bona posició dels malucs ni de l’esquena. A més, si el nadó està mirant vers l’exterior, rep un excés d’estímuls dels que no pot desconnectar en el moment que li puguin molestar i perd la referència del cos i de la mirada del portador. Als nadons curiosos els podem col·locar als malucs o a l’esquena.

Per major comoditat del portador, el pes del nadó hauria d’estar enganxat al cos del portador i suficientment alt. ("a portee de bisou").

Des del punt de vista emocional

Photo Murielle Favre

Les mares i pares es senten a gust portant als seus nadons , veuen als seus fills contents i relaxats i això els dóna confiança. S’estableix una relació estreta i molt especial amb el nadó.

Per la seva banda, els nadons participen de les rutines diàries dels pares, de la seva vida quotidiana, de les converses que estableixen i estan més estimulats.

Un nadó que està lluny dels seus pares necessita plorar per cridar la seva atenció. Un nadó en contacte amb l’adult no té aquesta necessitat ja que les seves necessitats es detecten abans de que el nadó arribi a plorar. I si el nadó plora, es sentirà acompanyat per l’adult.

Els nadons es beneficiaran, tant física com emocionalment, de major contacte i d’una cura més estreta per part dels sus pares. Això será de gran ajuda en el cas de nadons prematurs i/o amb necessitats o circumstàncies especials.

Diferents portanadons respectuosos amb la fisiología del nadó i del portador

Les diferents cultures al llarg de la història han utilitzat una gran diversitat de portanadons: Des de sofisticades cistelles a senzills trossos de tela o escorces d’arbre, de múltiples colors o de colors naturals, de diferents formes i teixits.

En el nostre entorn els més utilitzats són:

Bandolera: Rectangle de tela amb dues anelles en un dels extrems. El pes recau sobre una espatlla, i es reparteix per l’esquena.

El nadó va en posició vertical i es pot col·locar en posició horitzontal per donar el pit. Pot anar davant, als malucs o darrera.

És un portanadons fàcil de posar-se, s’ajusta a les diferents edats del nadó i a la diferència de talla dels portadors.

Pouch: Tela a mode de bossa, semblant a la bandolera però sense anelles. Es pes recau sobre l’espatlla i esquena.

És molt lleuger. Fàcil i ràpid de col·locar. Per altra banda, va per talles, no és evolutiu i té poques possibilitats d’ajustar-lo.

D’origen asiàtic (Mei Tai, podegui, onbuhimo,...): Quadrat de tela del que surten 2 o 4 tirants. El pes normalment es reparteix en malucs, espatlles i esquena.

Permet que el nadó vagi davant, al maluc i espatlles.

Es pot utilitzar a partir de que el nadó s’aguanta sol.

També hi ha motxilles que respecten la fisiologia del nadó i del portador inspirades en aquest tipus de portanadons.

Mei Tai Chinado

 Fular: Rectangle de tela d’uns 4,5 metres de llarg (encara que existeixen fulars de diferents mides segons la constitució dels pares i els nusos que es volen fer).

És molt versàtil. Hi ha més de 30 nusos i variants possibles que et permeten portar al teu nadó o nen petit de la manera més adequada pels dos.

El nadó pot anar en posició vertical o horitzontal (cuna). Es pot col·locar al nadó davant, al maluc o a l’esquena.

Es pot ajustar al creixement del nadó.

Requereix un aprenentatge dels nusos i a alguns pares els costa manejar-se amb tanta tela. Es pot usar des del primer dia.

Photo Murielle Favre

Lactància i ús de portanadons

"El portar, com la lactància, asseguren des dels inicis de la humanitat la supervivencia humana”

Photo Murielle Favre

El contacte físic continuat de la mare amb el nadó, augmenta la producció de prolactina de la mare. De la mateixa manera, l’olor i la proximitat de la mare estimulen la gana del nadó. Això és d’especial interès en casos de relactació o de nadons que reclamen poc.

La llet humana està feta per ser digerida en intervals de curta durada, degut a la seva composició més baixa en proteïnes i grasses que la d’altres espècies. L’ús de portanadons facilita la lactància irrestricta dels nadons, ja que el nadó té el pit a la seva disposició, permet alletar en qualsevol lloc de forma discreta i en diferents posicions, confortables per la mare i el nadó.

També la posició vertical i el massatge del moviment afavoreixen la digestió i l’eliminació de gasos i millora el reflux gastroesofagic en nens amb tendència a fer regurgitacions freqüents.

Existeix una relació directa entre les mares que decideixen portar als seus nadons més temps i les que realitzen lactància materna prolongada.

                                                            Anna Pascual i Picañol

                                                            (Psicopedagoga)

                                                            Josep Escolà i Escribà

                                                            (Pediatre)

Criança en braços i lactància. Us de portanadons (primera part)

CRIANÇA EN BRAÇOS I LACTÀNCIA. ÚS DE PORTANADONS

(Ponencia presentada en el VI Congreso FEDALMA, 

Celebrat a Palma de Mallorca el Juny de 2009)

L’any 1970 el biòleg Bernhard Hassenstein va establir tres categories de mamífers: nidífugs, nidícoles i portadors. Els primats, i entre ells els essers humans, som mamífers portadors: les nostres cries necessiten contacte físic constant durant els primers anys de vida (que en els orígens el nadó aconseguia agafant-se al pelatge de la mare) i mamar sovint (la llet materna sacia per períodes curts de temps degut a la seva composició).

Als anys 70 es van realitzar estudis antropològics en alguns poblats de “caçadors recol·lectors tropicals” i s’ha pogut conèixer el que probablement ha estat el patró de criança practicat pels nostres ancestres durant milions d’anys. Aquest es caracteritza per dur als nadons constantment als braços, dormir amb les seves mares, reaccionar precoçment al plor del nadó i oferir lactància materna irestricta fins més enllà dels 2-3 anys.

En els darrers 100 anys s’ha substituït per un altre patró modern en el què es produeix la separació precoç de mare i fill: s’adorm als nadons separats de les seves mares, s’ignora el seu plor i se’ls alimenta cada 4 hores amb llet adaptada d’una altra espècie amb introducció precoç d’alimentació complementària.

Encara no sabem les conseqüències que pot tenir sobre l’inici de la relació mare-fill i sobre els nadons aquest canvi en la criança dels nostres fills. El què si podem afirmar és que portar als nostres nadons no és una moda sinó una manera de respondre a les necessitats del nadó i també del portador.

Els éssers humans naixem inmadurs

Photo Maurice Sadowski pour Peau à Peau

L’estudi de la fisiologia humana ens mostra que naixem immadurs en termes d’autonomia i de desenvolupament psicomotor si ens comparem amb altres mamífers. Això es deu a que els nostres malucs són més estrets, pel fet de ser bípedes, i el nostre cervell té un volum molt superior a la resta d’espècies. És per aquest motiu que naixem als 9 mesos d’embaràs, quan el desenvolupament psicomotor no estaria completat fins als 21 mesos (12 mesos postnatal) i que el nostre volum cerebral al néixer és un 25% del què serà a la vida adulta. De totes maneres, si el nadó troba el seu “hàbitat natural” no s’alterarà el seu desenvolupament psicomotor i emocional. Aquest “habitat natural” inclou alts nivells de contacte físic (pell amb pell, calor, protecció) i lactància materna a demanda.

El porteig permet un embaràs “fora de l’úter”. El nadó, en el seu portanadons, reviu les sensacions que li produïen plaer de les que fruïa en el ventre matern: balanceig, calor, sentir i escoltar el batec del cor de la mare... Amb això el nadó es sent segur, tranquil i capaç de llançar-se al descobriment del món. 


(Cliqueu aquí si voleu llegir la segona part)

“Així ara ja el puc dur a l’escola, oi?”

M’agradaria fer una reflexió, en qualitat d’agent de la salut però també en qualitat de pare, per remarcar la importància d’un problema que cada cop es fa més habitual en la nostra societat i que crec que en la mesura del possible hauríem d’intentar evitar per la salut física i mental dels nostres fills: em refereixo als alumnes malalts que igualment assisteixen a l’escola.

Moltes vegades les famílies porten els seus fills al pediatre i la pregunta que ve després de la visita és “Així ara ja el puc dur a l’escola, oi?”

Crec que no s’hauria de permetre ni justificar que els alumnes indisposats per malaltia assisteixin igualment a l’escola. Penso que és una manca de respecte a la dignitat d’un fill, que es mereix el repòs i descans necessari per refer-se de les seves dolències, i alhora una falta de respecte cap a la resta de companys de l’aula ja que els exposa a un elevat risc de contraure la mateixa malaltia.

Sabem que la convivència durant varies hores al dia en una mateixa aula amb un alumne que pateix una malaltia infecciosa (vírica o bacteriana) augmenta enormement la probabilitat de que aquest la contagiï a la resta d’alumnes. Aquests la contagiaran al seu torn a pares, avis i germans amb el risc afegit per la gent gran i els més petits que poden patir complicacions i requerir ingressos hospitalaris. Això sense tenir en compte les baixes laborals que pot suposar per als pares que treballen.

En el nostre entorn sembla que ens costa acceptar la malaltia o la necessitat d’un període de recuperació. Tots tenim dret a estar malalts i a més és una cosa que no decidim nosaltres. Quan és tracta dels nostres fills, no canvia res: ni ells ho han escollit, ni ens hem de sentir malament pel fet de dedicar-los més temps del que estem acostumats. Crec que tant la família com l’escola hem de vetlla per aquest dret dels nostres fills.

La meva opinió és que l’escola és un lloc on anem a aprendre i no un lloc on es guarda als alumnes i molt menys un “hospital de dia” improvisat. Si un alumne no ha dormit durant la nit per febre o tos o vòmits i al matí no es troba en condicions (febre, tos persistent, vòmits o diarrea), sota el meu parer, no hauria d’anar a classe i se li hauria de permetre poder descansar per recuperar-se.

Referent al problema que algunes famílies no tenen a qui deixar els fills malalts, crec que la solució no passa per exposar a la resta d’alumnes de l’aula al mateix mal i d’aquesta manera crear epidèmies locals. Tampoc penso que hagi de recaure sobre el mestre que s’ha de dedicar a la resta de la classe la cura d’un alumne malalt.