ALLETAMENT DE LA BRUNA
A L’HOSPITAL
Començaré
pel principi, perquè tot desenllaç (en aquest cas, feliç) té uns antecedents.
Vaig
parir en un hospital públic, part natural, sense anestèsia, va sortir tot molt
bé i vaig sentir-me molt segura i atesa durant tot el procés. Jo, el meu
company i la Bruna, que estava en camí, ens vam sentir acollits i cuidats en
aquest moment tant increïblement especial.
Ja
amb la Bruna en braços vam poder gaudir d’una bona estona els tres sols, a la
sala de part natural, molt acollidora, per cert.
Un
cop a l’habitació van començar els dubtes, sempre dic que lo difícil no va ser
parir sinó fer front a cuidar aquesta nova vida.
Partint
que cap professional, ni infermera, ni metge, va fer cap esforç per guiar-nos,
a mi i a la Bruna en el gran món de l’alletament i jo convençuda que volia
donar el pit a la meva filleta i ignorant de tot el que pot comportar, veia que
la Bruna succionava i que es quedava prou tranquil·la, dormint molta estona i
sense plorar gaire, això em feia suposar que tot anava bé.
ELS INICIS
Un
cop a casa dels meus pares (ens quedàvem allí uns dies), la Bruna va començar a
plorar més i a perdre pes (més de lo que, en principi, és habitual) vaig
sentir-me pressionada per l’entorn fins crear-se situacions de veritable
tensió.
S’afegia
que no em pujava la llet (vaig parir 20 dies abans de sortir de comptes, aquest
podria ser un motiu). Em treia calostre, i llet després, amb el tirallets per
donar-li tot lo que pogués sortit dels meus pits.
Finalment
vam decidir donar-li suplements de llet artificial. Això va tranquil·litzar
l’entorn i a nosaltres, una mica, també, ja que la Bruna, de seguida va
recuperar pes.
Llavors,
vam tornar a casa nostra, tot això va passar en una setmana, massa poc temps per
assimilar-ho tot.
Ja
acollits per la nostra llar, que havíem deixat preparada, vam intentar posar el
cap clar i vam recórrer al grup de La lliga de la llet, ja que no ens sentíem
propers als professionals de la salut.
Va
ser un alè d’esperança!!! ja que arrossegava dolor de mugrons, que anava en augment,
i vaig adonar-me que si volia alletar a la Bruna jo també ho havia de
disfrutar.
No
he esmentat que vaig posar-me mugroneres, sota el consell d’una llevadora,
durant aquella primera setmana de dubtes. Durant aquella trobada vam comentar
tots els aspectes (físics i emocionals), vam corregir temes posturals, vam
treure mugronera i vam xerrar i riure!!
Però
les clivelles i el dolor continuaven, em feien mal els dos pits, les clivelles
sagnaven i la Bruna perdia pes.
BONS PROFESSIONALS
No
havia de ser tot felicitat? Estàvem tant contents de l’arribada de la Bruna...
però tot estava embolcallat d’un regust amarg.
Poc
a poc, ens vam anar centrant per poder prendre decisions. Des de la Lliga de la
llet, ens van recomanar a una llevadora i vam descobrir un tresor.
Ens
vam sentir molt acollits per ella, crec que si haguéssim tingut una
professional d’aquesta mena al nostre costat des de l’inicia, pot ser, tot
hauria estat diferent.
Després
de trobar-nos varies vegades amb ella, corregir temes posturals, ets..., va
posar-nos en contacte amb un pediatre, amb el qual estaven coordinats i que ens
podia assessorar amb temes de lactància materna.
Van
començar uns dies de disciplina per a que la Bruna augmentés de pes i jo pogués
anar reduint el dolor de pits, que no disminuïa. Li donava el pit, em treia
llet amb el tirallets i li donava suplements de llet artificial.
Tot
el dia i tots els dies, els passava dedicada a tirar endavant amb l’alletament
i passava el temps taaaant lentament.
Per
sort, la Bruna és una nena de molt bon caràcter, prou tranquil·la i dormilega,
riallera i malgrat les dificultats, feliç des del primer moment.
Jo,
en canvi, plorava només en pensar en la dolorosa idea de donar el pit però
intentava disfrutar d’altres moments meravellosos que cada dia ens regalava la
nostra filleta i per ella, continuàvem lluitant en el camí de l’alletament.
El
pediatre ens feia un seguiment setmanal, del pes de la filleta i d’evolució
sobre el problema del dolor als pits, sento que vam rebre molta dedicació per
la seva part.
Però
el dolor no desapareixia i la nostra petita família n’estava rebent les
conseqüències, fins plantejar-nos deixar l’alletament matern.
Per
aquells dies el pediatre va tornar a valorar el frenet lingual de la Bruna, en
un primer moment (de seguida ho va mirar en la primera visita) es va descartar
que pogués ser l’origen del problema. Però aquesta segona vegada, ja no ho va
tenir tant clar i de seguida ens va proposar la intervenció.
LA INTERVENCIÓ
Era
l’estiu i el pediatre s’agafava uns dies de vacances i nosaltres vam decidir
que durant aquells dies ens ho pensaríem.
Després
de l’explicació del metge, que era una petita intervenció i que podia suposar
un canvi radical, tant en el dolor (causat, sobre tot, per les clivelles que
encara tenia) com en el pes de la Bruna.
El
tall suposava que, en el cas que fos l’origen del problema, li dotaria a la
Bruna de major mobilitat a la llengua i una succió correcta que faria que la
nostra filla pogués extreure tota la llet dels meus pits, també repercutiria en
la millora de les clivelles i la desaparició del dolor.
Durant
aquells dies vam decidir fer-li la intervenció coma últim recurs, posant tota
la nostra confiança amb el pediatre. Vam esperar amb ànsia que el metge tornés
i vam concertar que tot estés preparat per fer-li, la tant desitjada operació.
Aquell
dia li va fer una última revisió i ens va explicar com aniria tot, que
intentaria practicar dos tallets al frenet lingual, ja que era profund.
Ens
va donar l’opció de ser presents i hi vam ser. Realment fa una mica d’impressió
però volíem ser al seu costat.
DESPRÉS DE LA INTERVENCIÓ
La
intervenció va anar molt bé, el pediatre va poder fer els dos tallets i la
Bruna no va tenir ni febre ni res.
Però
la nostra recuperació no va ser instantània, lo que més ens encoratjava i demostrava
que hi havia un canvi és que la Bruna només amb llet materna augmentava de pes
d’una manera regular i ja no necessitava suplements de cap tipus.
Les
meves clivelles poc a poc van anar millorant fins que va desaparèixer totalment
el dolor.
Per
aquests dies, em saltaven les llàgrimes, quan donava el pit a la Bruna, però no
de dolor, sinó d’emoció perquè l’acte d’alimentar a la meva filleta amb la meva
llet s’havia convertit en alguna cosa bonica i dolça.
Per
tant, no tenim cap dubte que vam fer lo millor per a la Bruna i per a mi i
tampoc dubtaríem gens en recomanar-ho, si es confia amb el pediatre i hi ha
consens entre els membres de la parella, ja que es pot estalviar molt patiment
o l’abandó de l’alletament matern.
FINAL FELIÇ
Ara
la Bruna té 11 mesos i encara pren pit, combinat amb el menjar que li pertoca
per la seva edat, no em plantejo quan deixarem la lactància materna, de moment
encara estem disfrutant dels vincles que aquest fet crea.
Tots
tres estem molt contents d’haver superat aquestos moments complicats i tinc claríssim
que, a banda dels bons professionals que ens trobat pel camí, no ho hauria aconseguit
sense el suport incondicional de la meva parella, pilar indispensable per suportar
i tirar endavant els moments dolorosos. Aquestes situacions podrien fer
trontollar la relació, però en aquest cas, la van enfortir, creant el sentiment
de família.
Agraeixo
profundament a tots aquells i aquelles que ens van ajudar a fer menys feixuc el
camí de la lactància materna, que ens van donar comprensió i confiança, que ens
van fer riure... perquè és molt important no perdre l’alegria en aquests
moments difícils.
REIVINDICACIONS
Reivindico:
Un
protocol d’atenció a la mare i al nadó en qüestions d’alletament matern, a
totes les mares que ho desitgin i en tots els hospitals públics.
Professionals
formats en atenció a l’alletament matern durant tot el procés, per poder atendre
dubtes i problemes, un cop fora de l’hospital.
El
reconeixement i suport públic de la tasca que fan els grups de la Lliga de la
llet i més difusió dels mateixos.
Fora
els tabús socials de les mares que han patit dolor durant l’alletament i que,
per vergonya o pels fets que siguin, ho amaguen i no ho expliquen. És important
compartir aquesta informació.
CONCLUSIÓ FINAL
Amb
tot això no vull jutjar ni qüestionar aquelles mares que no poden o no volen
alletar al seu nadó però si qüestiono les dificultats i manca d’informació que
algunes podem trobar si decidim alletar i més, en cas que sigui el primer fill
o filla.
Malgrat
tot, ara, quan miro a la Bruna mentres li dono el pit, els meus llavis esbocen
un somriure, punta de l’ iceberg del goig interior de la maternitat, de la
normalitat... però no puc amagar que s’ha escapat alguna llàgrima recordant els
moments ja passats...
Però
no vull oblidar ni un sol segon, vull recordar tot el camí fet i vull
compartir-ho, que el meu aprenentatge serveixi d’alguna cosa.
Una
abraçada ben forta,
C. R. P
Informació
dels professionals esmentats durant el text:
Metge
pediatre: J. E.
Llevadora:
M. A.
Lliga de la llet: P. O.
