dijous, 22 de novembre de 2012

Experiència d'una mare: Alletament de la Bruna (Maig 2012)


ALLETAMENT DE LA BRUNA

A L’HOSPITAL

Començaré pel principi, perquè tot desenllaç (en aquest cas, feliç) té uns antecedents.
Vaig parir en un hospital públic, part natural, sense anestèsia, va sortir tot molt bé i vaig sentir-me molt segura i atesa durant tot el procés. Jo, el meu company i la Bruna, que estava en camí, ens vam sentir acollits i cuidats en aquest moment tant increïblement especial.
Ja amb la Bruna en braços vam poder gaudir d’una bona estona els tres sols, a la sala de part natural, molt acollidora, per cert.
Un cop a l’habitació van començar els dubtes, sempre dic que lo difícil no va ser parir sinó fer front a cuidar aquesta nova vida.
Partint que cap professional, ni infermera, ni metge, va fer cap esforç per guiar-nos, a mi i a la Bruna en el gran món de l’alletament i jo convençuda que volia donar el pit a la meva filleta i ignorant de tot el que pot comportar, veia que la Bruna succionava i que es quedava prou tranquil·la, dormint molta estona i sense plorar gaire, això em feia suposar que tot anava bé.

ELS INICIS

Un cop a casa dels meus pares (ens quedàvem allí uns dies), la Bruna va començar a plorar més i a perdre pes (més de lo que, en principi, és habitual) vaig sentir-me pressionada per l’entorn fins crear-se situacions de veritable tensió.
S’afegia que no em pujava la llet (vaig parir 20 dies abans de sortir de comptes, aquest podria ser un motiu). Em treia calostre, i llet després, amb el tirallets per donar-li tot lo que pogués sortit dels meus pits.
Finalment vam decidir donar-li suplements de llet artificial. Això va tranquil·litzar l’entorn i a nosaltres, una mica, també, ja que la Bruna, de seguida va recuperar pes.
Llavors, vam tornar a casa nostra, tot això va passar en una setmana, massa poc temps per assimilar-ho tot.
Ja acollits per la nostra llar, que havíem deixat preparada, vam intentar posar el cap clar i vam recórrer al grup de La lliga de la llet, ja que no ens sentíem propers als professionals de la salut.
Va ser un alè d’esperança!!! ja que arrossegava dolor de mugrons, que anava en augment, i vaig adonar-me que si volia alletar a la Bruna jo també ho havia de disfrutar.
No he esmentat que vaig posar-me mugroneres, sota el consell d’una llevadora, durant aquella primera setmana de dubtes. Durant aquella trobada vam comentar tots els aspectes (físics i emocionals), vam corregir temes posturals, vam treure mugronera i vam xerrar i riure!!
Però les clivelles i el dolor continuaven, em feien mal els dos pits, les clivelles sagnaven i la Bruna perdia pes.

BONS PROFESSIONALS

No havia de ser tot felicitat? Estàvem tant contents de l’arribada de la Bruna... però tot estava embolcallat d’un regust amarg.
Poc a poc, ens vam anar centrant per poder prendre decisions. Des de la Lliga de la llet, ens van recomanar a una llevadora i vam descobrir un tresor.
Ens vam sentir molt acollits per ella, crec que si haguéssim tingut una professional d’aquesta mena al nostre costat des de l’inicia, pot ser, tot hauria estat diferent.
Després de trobar-nos varies vegades amb ella, corregir temes posturals, ets..., va posar-nos en contacte amb un pediatre, amb el qual estaven coordinats i que ens podia assessorar amb temes de lactància materna.
Van començar uns dies de disciplina per a que la Bruna augmentés de pes i jo pogués anar reduint el dolor de pits, que no disminuïa. Li donava el pit, em treia llet amb el tirallets i li donava suplements de llet artificial.
Tot el dia i tots els dies, els passava dedicada a tirar endavant amb l’alletament i passava el temps taaaant lentament.
Per sort, la Bruna és una nena de molt bon caràcter, prou tranquil·la i dormilega, riallera i malgrat les dificultats, feliç des del primer moment.
Jo, en canvi, plorava només en pensar en la dolorosa idea de donar el pit però intentava disfrutar d’altres moments meravellosos que cada dia ens regalava la nostra filleta i per ella, continuàvem lluitant en el camí de l’alletament.
El pediatre ens feia un seguiment setmanal, del pes de la filleta i d’evolució sobre el problema del dolor als pits, sento que vam rebre molta dedicació per la seva part.
Però el dolor no desapareixia i la nostra petita família n’estava rebent les conseqüències, fins plantejar-nos deixar l’alletament matern.
Per aquells dies el pediatre va tornar a valorar el frenet lingual de la Bruna, en un primer moment (de seguida ho va mirar en la primera visita) es va descartar que pogués ser l’origen del problema. Però aquesta segona vegada, ja no ho va tenir tant clar i de seguida ens va proposar la intervenció.

LA INTERVENCIÓ

Era l’estiu i el pediatre s’agafava uns dies de vacances i nosaltres vam decidir que durant aquells dies ens ho pensaríem.
Després de l’explicació del metge, que era una petita intervenció i que podia suposar un canvi radical, tant en el dolor (causat, sobre tot, per les clivelles que encara tenia) com en el pes de la Bruna.
El tall suposava que, en el cas que fos l’origen del problema, li dotaria a la Bruna de major mobilitat a la llengua i una succió correcta que faria que la nostra filla pogués extreure tota la llet dels meus pits, també repercutiria en la millora de les clivelles i la desaparició del dolor.
Durant aquells dies vam decidir fer-li la intervenció coma últim recurs, posant tota la nostra confiança amb el pediatre. Vam esperar amb ànsia que el metge tornés i vam concertar que tot estés preparat per fer-li, la tant desitjada operació.
Aquell dia li va fer una última revisió i ens va explicar com aniria tot, que intentaria practicar dos tallets al frenet lingual, ja que era profund.
Ens va donar l’opció de ser presents i hi vam ser. Realment fa una mica d’impressió però volíem ser al seu costat.

DESPRÉS DE LA INTERVENCIÓ

La intervenció va anar molt bé, el pediatre va poder fer els dos tallets i la Bruna no va tenir ni febre ni res.
Però la nostra recuperació no va ser instantània, lo que més ens encoratjava i demostrava que hi havia un canvi és que la Bruna només amb llet materna augmentava de pes d’una manera regular i ja no necessitava suplements de cap tipus.
Les meves clivelles poc a poc van anar millorant fins que va desaparèixer totalment el dolor.
Per aquests dies, em saltaven les llàgrimes, quan donava el pit a la Bruna, però no de dolor, sinó d’emoció perquè l’acte d’alimentar a la meva filleta amb la meva llet s’havia convertit en alguna cosa bonica i dolça.
Per tant, no tenim cap dubte que vam fer lo millor per a la Bruna i per a mi i tampoc dubtaríem gens en recomanar-ho, si es confia amb el pediatre i hi ha consens entre els membres de la parella, ja que es pot estalviar molt patiment o l’abandó de l’alletament matern.

FINAL FELIÇ

Ara la Bruna té 11 mesos i encara pren pit, combinat amb el menjar que li pertoca per la seva edat, no em plantejo quan deixarem la lactància materna, de moment encara estem disfrutant dels vincles que aquest fet crea.
Tots tres estem molt contents d’haver superat aquestos moments complicats i tinc claríssim que, a banda dels bons professionals que ens trobat pel camí, no ho hauria aconseguit sense el suport incondicional de la meva parella, pilar indispensable per suportar i tirar endavant els moments dolorosos. Aquestes situacions podrien fer trontollar la relació, però en aquest cas, la van enfortir, creant el sentiment de família.
Agraeixo profundament a tots aquells i aquelles que ens van ajudar a fer menys feixuc el camí de la lactància materna, que ens van donar comprensió i confiança, que ens van fer riure... perquè és molt important no perdre l’alegria en aquests moments difícils.

REIVINDICACIONS

Reivindico:
Un protocol d’atenció a la mare i al nadó en qüestions d’alletament matern, a totes les mares que ho desitgin i en tots els hospitals públics.
Professionals formats en atenció a l’alletament matern durant tot el procés, per poder atendre dubtes i problemes, un cop fora de l’hospital.
El reconeixement i suport públic de la tasca que fan els grups de la Lliga de la llet i més difusió dels mateixos.
Fora els tabús socials de les mares que han patit dolor durant l’alletament i que, per vergonya o pels fets que siguin, ho amaguen i no ho expliquen. És important compartir aquesta informació.

CONCLUSIÓ FINAL

Amb tot això no vull jutjar ni qüestionar aquelles mares que no poden o no volen alletar al seu nadó però si qüestiono les dificultats i manca d’informació que algunes podem trobar si decidim alletar i més, en cas que sigui el primer fill o filla.
Malgrat tot, ara, quan miro a la Bruna mentres li dono el pit, els meus llavis esbocen un somriure, punta de l’ iceberg del goig interior de la maternitat, de la normalitat... però no puc amagar que s’ha escapat alguna llàgrima recordant els moments ja passats...
Però no vull oblidar ni un sol segon, vull recordar tot el camí fet i vull compartir-ho, que el meu aprenentatge serveixi d’alguna cosa.

Una abraçada ben forta,

C. R. P

Informació dels professionals esmentats durant el text:
Metge pediatre: J. E.
Llevadora: M. A.
Lliga de la llet: P. O. 

divendres, 16 de novembre de 2012

El còlic del lactant no té cura, el frenet lingual sí

Sovint els pares em comenten que ja els han dit que el seu fill té còlics. El famós còlic del lactant que constitueix una entitat clínica buida de significat ja que ningú en sap explicar la etiologia exacta, ni tampoc un tractament eficaç per combatre'l. De fet ens quedem igual abans que després de tenir el diagnòstic o etiqueta. I el bebè segueix amb els seus plors inexplicats de duració variable i difícilment consolables.

Si canviem la perspectiva i enlloc de mirar-ho des del punt de vista d'uns pares desesperats perquè no saben el que té el seu fill ens posem al lloc del bebè, podem intentar imaginar quines coses poden provocar desconfort o estrés en un bebè que fa pocs dies o setmanes que ha nascut. Hem de pensar que ha passat de tenir totes les seves necessitats cobertes dins del ventre matern: aliment, escalfor, confort, refugi, calma... a experimentar la duresa del món exterior: sorolls, llums, fred, gana, picor de nas, ganes de defecar... i de vegades totes alhora.

Hem de tenir en compte, que els mecanismes d’autoregulació dels bebès són limitats i fàcilment entren en una situació de plor intens o estrés. Els seus estats emocionals són molt immadurs i molt primitius en els primers mesos de vida. A més tenen una gran labilitat, pot passar de la rialla al plor en pocs segons. En termes de psicologia podríem dir que els bebès pateixen un trastorn bipolar fisiològic i una gran labilitat emocional que convé que coneixem per afrontar l’angoixa que ens pot suposar veure'l canviar d'estat amb tanta facilitat.

Però si alguna cosa hem de tenir clara és que si un bebè plora tota l'estona, no és normal, i no ho hem de minimitzar ni deixar-ho passar. El plor del lactant genera un excés de cortisol que és perjudicial pel desenvolupament psicomotor del nadó. Primerament, hem de buscar la causa que motiva el plor entre les que he comentat anteriorment. Si no en trobem cap haurem de seguir buscant, etiquetar-lo de còlic del lactant no ens solucionarà el problema ja que, com sabem, no té solució.
Per a la majoria de causes que suposin un desconfort al bebè, n'hi haurà prou amb agafar-lo en braços, gronxar-lo, passejar-lo, cantar-li, fer-li un massatge... i en definitiva qualsevol estímul agradable que el distregui o li alleugi l'element de desconfort. Una de les causes de desconfort com hem comentat pot ser la gana i per aquesta la forma de calmar-la solament pot ser una: alimentar-lo.

Per la seva rellevància volia parlar d'una de les dificultats en l'alimentació més importants i destacada darrerament: el frenet lingual curt o anquiloglòssia.
Molt nadons tenen un grau variable d'anquiloglòssia que els dificulta en l'alimentació al pit i inclòs al biberó. De vegades aquest tret anatòmic no és molt evident visualment i és més una limitació funcional de la llengua per succionar correctament. Pot produir des de dificultat per agafar el pit o biberó, fins a dolor i clivelles en el pit de la mare. De vegades els símptomes són més subtils i solament existeix una dificultat en la transferència de llet que s'expressa de manera que les preses es fan molt llargues, el bebè reclama molt sovint ser alimentat o inclòs s'adorm sense acabar de buidar el pit de forma sistemàtica. Això és pot expressar en un escàs guany de pes o el famós còlic del lactant.



Tot té una raó de ser. Per això us aconsello que si el vostre bebè té un plor inexplicat de forma habitual busqueu la causa guiant-vos per l'instint i la intuïció i si no ho trobeu consulteu a qui us pugui ajudar. Això sí, intenteu evitar les etiquetes sense sentit o diagnòstics inútils.